Una economia dèbil en mans d'uns polítics aliens als problemes

A principis de juny la Jonquera va tornar a ser portada en les telenotícies de totes les cadenes de l’Estat espanyol però també de la veïna França. Els transportistes en règim autònom van venir a la Jonquera a manifestar-se per donar a conéixer les seves reivindicacions. Per fer-ho van entravessar camions a les rotondes sota la tutela dels piquets convocants de la vaga i van impedir que els grans vehicles articulats o no, fessin arribar durant gairebé tres dies les mercaderies al destí que pertocava. Els vehicles lleugers i motos no destinats a l’ús de mercaderies van poder circular tranquil·lament i aquest fet va permetre que els jonquerencs visquéssim amb certa comoditat i curiositat la vaga del transport. La vaga va durar dos dies sencers i al tercer dia els Mossos obligaven als piquets a deixar passar tot tipus de vehicles.
Els transportistes, bàsicament els sindicats a Fenadismer, s’havien manifestat per la pujada dels carburants i la pèrdua de marges comercials i com a mesura de pressió van optar per fer-se notar al sempre mediàtic enclau de la Jonquera.
Des del punt de vista local no podem passar per alt la incidència de la vaga en el teixit econòmic jonquerenc passant per les estacions de servei suministradores del carburant i passant pels supermercats, restaurants i tants altres sectors que indirectament viuen/vivim del transport. Durant tres dies es van deixar de facturar molts conceptes i es van posar al descobert algunes debilitats de l’economia local.
El cas és que la Jonquera forma part del mateix sistema econòmic i energètic que els camioners que es van manifestar els passats dies 9, 10 i 11 de juny. Un sistema més dèbil, molt més precari del que volen reconéixer els polítics de Bruseles, però encara més especialment de la classe dirigent del govern de Madrid i del nostre govern més proper, la Generalitat. Poc a poc veiem com l’economia es va deteriorant a marxes forçades i ja es parla d’amagat d’una possible entrada en creixement zero per a l’any 2009. Tot això davant la dubtosa reacció de la classe política dirigent a qui mai falla l’ingrés d’una nòmina generosa i per als qui pagar peatges o emplenar el dipòsit de combustible és una despesa que sovint va a càrrec de la mateixa administració que els paga la nòmina. Així doncs, poca empatia poden tenir davant d’aquests problemes.
Malauradament són pocs els polítics que han estat al capdavant d’una activitat econòmica i potser aquest fet és el que impedeix prendre les mesures que potser farien encarrilar correctament l’economia del nostre país. Mesures bàsiques i elementals com reduir la despesa, baixar impostos o incentivar un esperit emprenedor enlloc de promocionar més places de funcionariat. Però res apunta en aquesta direcció... És clar que en els darrers dies ja hem sentit a parlar molt tímidament d’una proposta de setmanes laborals de 60 hores, però això sí, en casos molt excepcionals. Però davant d’aquest panorama, sobre el que podriem escriure i debatir eternament i en el que tothom hi tindria raons argumentals i justificatives, cal que tots ens fixem en la conclusió final de la vaga dels transportistes. Tota una declaració d’intencions del “govern Zapatero” i que es pot sintetitzar així: es van manifestar els més dèbils, empreses petites i autònoms, però qui més se’n beneficiarà dels resultats de les negociacions seran les multinacionals del transport. Tot un símptoma de per on anirà l’economia mundial, i de rebot ens agradi o no també la jonquerenca. Que cada lector en tregui les seves pròpies conclusions.

1 de juliol de 2008